lumminiscències

Como el mismo título indica: luces intermitentes

SOM ENERGIA PURA I VIBRANT

SOM ENERGIA PURA I VIBRANT

dijous, 2 d’abril de 2009

Una vegada, quan era petita, ja fa molts i molts anys (i més que no ens pensem…) va passar una cosa molt curiosa…
Jo tenia un oncle que era la pell de barrabàs; vivia amb nosaltres, o millor dit, nosaltres viviem amb ell, la qual cosa de vegades es feia molt tensa. Era un home molt viscut. De jove, (jo crec que per ésser incomprès en una societat molt exigent per les circunstàncies restrictives de la manera i la cultura del segle 19) l’excluiren de la familia multinuclear que aleshores es portava (potser ara hi tornarem degut als problemes del món) Es va embarcar a les amèriques a veure món i fortuna. Per mala sort o qui sap per què, tornà al cap d’uns anys més pelat que una rata i encara més denostat per la familia (no s’havia fet ric com “algú” deuria esperar) Ara, però, es veu que s’espavilaba prou bé per a viure sense ajupir l’esquena; tenia un caràcter que camelava de valent a les dones una mica riques i vivia d’elles. Degut a aquest fet, (la última amb quí va viure fins que va morir de vella) va heretar la casa on els pares i jo vam anar a espetegar. Aquí va començar la experiència que volia relatar, el fet “curiós”:
    • Aleshores, jo deuria tenir uns cinc anys. Començava a acumular una convicció extranya: ” hi havia un enemic temible que eren els adults”. Ells mai et dirigien la paraula sinó era per renyar-te. Però a més, quan volies donar la opinió en una conversa et donava la sensació que o bé no et veien o bé no et sentien. De vegades creia que ni potser existía per a ells.
    • En quant a l’oncle, passava que moltes vegades pels matins, quan els pares eran a treballar m’explicava relats terribles i aventures espantoses (damunt la calaixera del seu dormitori hi tenía un quadre també horrosós: una escenificació dantesca de l’infern) Sempre em repetia mirant-me fixament als ulls amb un esguard amenaçador: -Innocent…ja vindrás ja-  Em feia por aquella persona i també m’intrigava; els pares sempre parlaven molt malament d’ell, el fet és que s’ho guanyava a pols, la veritat.
  • Un dia però, que estavem asseguts cara a cara i m’explicava alguna de les seves aventures escabroses…, de sobte vaig ser conscient dels seus ulls clars i profunds. De cop vaig deixar de sentir-el i semblava que em submergia en aquell mar d’aigues clares. Llavors una idea em va aclaparar totalment el coneixement: allà dins hi havia quelcom que s’amagava o presoner potser d’aquell cos o d’aquells costums maldestres. Per a una nena de cinc anys allò va ser molt revelador: em donava una nova visió del què era “el món dels grans” i una diferència notable amb “el món dels petits” Nosaltres erem com erem, “ells” eren com s’havien fet o com els havia fet la societat.  El que hi havia dins d’aquells ulls…no ho vaig saber definir, però sí que ho vaig sentir en el meu cor i, llavors, el vaig estimar per això.

Ara ja sé què vaig veure allà dins…L’ÀNIMA.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: