lumminiscències

La contínua búsqueda de una misma

Com deslliurar-se de l’aferrament?

apego

Es parla en molts àmbits de creixement personal o en àmbits espirituals de l’aferrament i dels seus desavantatges i de les seves conseqüències. I el que es recomana és no aferrar-se a les coses ni a les persones. És molt correcte, però..,  com es pot dur a terme? Perquè és molt fàcil dir-ho, però com es fa?

En el coneixement del Raja Ioga, la primera lliçó és: “ser conscient de l’ànima”.

Aquesta és “la gallina dels ous d’or”.

Fer ferma la convicció de ser l’ànima dins del cos.

He vist petonejar un cadàver tant intensament…, i m’ha fet molta pena per la persona que ho feia. És dur acomiadar-se d’algú tant estimat; se’n va de la nostra vida.., ja no el veurem més, no compartirem més amb ell, i si ens quedava alguna pregunta per fer-li… ja no li podrem fer, i el plat a taula que continuarem posant i que quedarà allà recordant-nos que ja no hi és… Tot plegat es fa difícil de assumir. Com es fa per no aferrar-nos tant?

La veritat, puc parlar d’una realització que vaig tenir el primer dia que vaig anar a veure a un difunt que no coneixia gaire (per acompanyar als que es queden). Hi havia anat amb por (no n’havia vist mai cap), i no m’agradava gaire la idea de veure’l. I el que vaig veure va ser un nino buit; allà no hi havia res, era com la closca buida d’un animal marí. En aquell temps no en sabia d’espiritualitat,si més no, de sobte em vaig adonar que aquella persona estava absent. No em va produir ni por, ni pena, perquè aquella persona allà no hi era.fff-500x375

Aquest és un exemple de ser conscients de l’ànima; aquest va ser fàcil perquè jo a aquella persona en vida no la coneixia gaire, per tant no hi havien vincles, no hi havia aferrament que fes que em costés desprendre’m de l’amistat. L’aferrament és el que ens fa patir en tots els aspectes; no cal anar tant a l’extrem del dol, dia a dia es fa patir el vincle que establim amb algú, perquè se’n espera una reciprocitat, i si no és així.., comencen els problemes.

Si entenem que som ànimes que fan que el cos tingui vida, potser l’aferrament no serà tant, ja que és l’anima la protagonista que ho fa tot, que ho pensa tot, que crea la seva família estant en aquell cos i que quan el seu paper s’ha acabat.., senzillament se’n va, ens en anem, tant si parlem del cos com si parlem de la relació de parella, d’amistat, etc… Si estem conscients d’això i practiquem aquesta idea.., potser l’aferrament a les persones, a les coses, a la feina, etc. s’esvairà i  podrem ser més feliços per lliures.

qui-soc minimini



 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: