lumminiscències

La contínua búsqueda de una misma

Cants de sirena//Siren chants//Cantos de sirena.

Cants de sirena

img_20200130_172559718-effects

 

Hem d’entendre com moltes vegades els pensaments residuals d’experiències passades, interfereixen en el estat interior, esdevenint instruments per llançar una càrrega de profunditat, com ho fan els vaixells de guerra als submarins per aturar el seu avenç.

Aquest és un relat de l’experiència real sobrevinguda ahir al matí, al revisar un vídeo que havia enllaçat a l’article que acabava d’escriure aquella matinada, per a reforçar-lo.

Com suposo que sabreu, quan entres al programa de youtube i cliques en un vídeo, al costat s’hi desplega una columna de vídeos relacionats; i allà hi va aparèixer un vídeo d’una cançó de Lluís Llac; és un autor que sempre m’ha agradat, però aquella era una càrrega de profunditat a l’estat alegre i festiu que aquell matí i molts matins intento que marquin el dia que comença. Sense sospitar-ho la vaig obrir.., després d’uns quants acords me’n vaig adonar.., era la cançó que es va triar que sonés el dia que vam acomiadar el meu pare, mentre vèiem com la cinta transportadora cap a la porta de l’incinerador hi conduïa el seu fèretre. En aquell moment, reproduint el vídeo, també vaig voler escoltar la lletra de nou, i, poc a poc, el sol dibuixat del matí alegre va començar a emboirar-se; el dolor de la pèrdua es tornava a invocar i s’arremolinava de tal manera que estava transformant l’estat alegre en un estat sentimental, trist i solcat d’enyor.

Està bé recordar als que han format part de la nostra vida i agrair-los que hagin pintat el paisatge amb la seva presència, però no va bé que tornem a invocar la tristesa de la seva partida. En aquell moment vaig adonar-me que allò estava boicotejant l’estat positiu amb el que havia d’encetar el dia i vaig donar gràcies per l’oportunitat de poder estar uns instants en meditació i així contrarestar aquella càrrega de profunditat que havia vingut de sorpresa; i així ho vaig fer. Després d’uns minuts de concentració i d’anar a l’interior.., vaig rebre una frase a la meva ment: “No permetis que els cants de sirena et travessin els timpans”.

A la Índia en diuen Maia, aquí ens val els cants de sirena, com també en parla, precisament, una altra cançó de’n Lluís Llac: El viatge cap a Ítaca. Quan emprenem el viatge de la transformació, quan volem canviar els patrons que han construït la nostra manera de fer, quan volem canviar la programació de la nostra ment.., hi han complots, de vegades subtils com el que avui estic narrant, altres vegades més rudes com ara estats depressius que ens trenquen per dins. Son literalment resistències que s’han d’anar desfent conscientment, adonant-nos que son creacions pròpies mantingudes durant molt de temps, resultat de totes les experiències viscudes. La ment, el subconscient, ens torna a enviar el programa que ha estat gravat i que durant un temps ens ha servit, però si el que es vol és sortir de la programació antiga per a que s’hi pugui assentar la base d’una nova manera de viure, hem de tornar a agafar les regnes i conduir per on volem anar, no deixar-ho altre cop en mans del pilot automàtic. Això sí.., amb molt d’amor. És essencial!

Siren chants

img_3338

We must understand how many times the residual thoughts of past experiences interfere in the interior state, becoming instruments to launch a depth charge, as do the warships to the submarines to stop their advance.

This is an account of the real experience that happened yesterday morning, when reviewing a video that I had linked in the article I had just written that morning, to reinforce it.

As I suppose you will know, when you enter the YouTube program and click on a video, a column of related videos is displayed next to it; and there appeared a video of a song by Lluís Llac; He is an author that I have always liked, but that was a deep charge to the happy and festive state that that morning and many mornings I try to mark the day that begins. Without suspecting it I opened it.., after several chords I realized.., it was the song that was chosen to sound the day we said goodbye to my father, while we watched how the conveyor belt, towards the door of the incinerator, was driving his coffin. At that moment, playing the video, I also wanted to listen to the lyrics again, and, little by little, the bright sun of the cheerful morning began to cloud; the pain of loss was invoked again and swirled in such a way that it was transforming the joyful state into a sentimental, sad state, and furrowed of yearning.

It is well to remember those who have been part of our life and thank them for having painted the landscape with their presence, but it is not good that we invoke again the sadness of their departure. At that moment I realized that this was boycotting the positive state with which I had to start the day and I thanked for the opportunity to be able to spend a few moments in meditation and thus counteract that load of depth that had coming as a surprise; so I did it. After a few minutes of concentration and going inner.., I received a phrase in my mind: “Don’t let the mermaid chants go through your eardrums.”

In India they call it Maia, here are worth us the siren chants, just as another song by Lluís Llac talks about it: The trip to Ithaca. When we embark on the journey of transformation, when we want to change the patterns that have built our way of doing, when we want to change the programming of our mind.., there are plots, sometimes subtle like the one I am narrating today, other times rougher as depressive states that break us inside. They are literally resistances that have to be unraveled consciously, realizing that they are own creations maintained for a long time, the result of all the experiences lived. The mind, the subconscious, sends us back the program that has been recorded and that has served us for a while, but if what you want is to leave the old programming so that the basis of a new way of living can be established , we have to take the reins and drive where we want to go, not leave it again in the hands of the autopilot. Of course.., with much love. Is essential!

Cantos de sirena

img_20191228_135556723

Debemos entender como muchas veces los pensamientos residuales de experiencias pasadas, interfieren en el estado interior, convirtiéndose en instrumentos para lanzar una carga de profundidad, como lo hacen los barcos de guerra a los submarinos para detener su avance.

Este es un relato de la experiencia real sobrevenida ayer por la mañana, al revisar un vídeo que había enlazado en el artículo que acababa de escribir aquella madrugada, para reforzarlo.

Como supongo que sabréis, cuando entras al programa de youtube y clicas en un vídeo, al lado se despliega una columna de vídeos relacionados; y allí apareció un vídeo de una canción de Lluís Llac; es un autor que siempre me ha gustado, pero aquella era una carga de profundidad al estado alegre y festivo que aquella mañana y muchas mañanas intento que marquen el día que comienza. Sin sospecharlo lo abrí.., tras varios acordes me di cuenta.., era la canción que se eligió que sonara el día que despedimos mi padre, mientras veíamos cómo la cinta transportadora, hacia la puerta del incinerador, conducía su féretro. En ese momento, reproduciendo el vídeo, también quise escuchar la letra de nuevo, y, poco a poco, el sol dibujado de la mañana alegre se empezó a nublar; el dolor de la pérdida volvía a invocarse y se arremolinaba de tal manera que estaba transformando el estado alegre en un estado sentimental, triste y surcado de añoranza.

Está bien recordar a quienes han formado parte de nuestra vida y agradecerles que hayan pintado el paisaje con su presencia, pero no va bien que volvamos a invocar la tristeza de su partida. En ese momento me di cuenta que aquello estaba boicoteando el estado positivo con lo que tenía que empezar el día y di gracias por la oportunidad de poder estar unos instantes en meditación y así contrarrestar esa carga de profundidad que había venido de sorpresa; y así lo hice. Después de unos minutos de concentración y de ir al interior.., recibí una frase en mi mente: “No permitas que los cantos de sirena te atraviesen los tímpanos”.

En la India lo llaman Maia, aquí nos vale los cantos de sirena, así como habla de ello, precisamente, otra canción de Lluís Llac: El viaje hacia Ítaca. Cuando emprendemos el viaje de la transformación, cuando queremos cambiar los patrones que han construido nuestra manera de hacer, cuando queremos cambiar la programación de nuestra mente.., hay complots, a veces sutiles como el que hoy estoy narrando, otras veces más rudos como estados depresivos que nos rompen por dentro. Son literalmente resistencias que se tienen que ir deshaciendo conscientemente, dandonos cuenta de que son creaciones propias mantenidas durante mucho tiempo, resultado de todas las experiencias vividas. La mente, el subconsciente, nos vuelve a enviar el programa que ha sido grabado y que durante un tiempo nos ha servido, pero si lo que se quiere es salir de la programación antigua para que se pueda asentar la base de una nueva manera de vivir, tenemos que volver a tomar las riendas y conducir por donde queremos ir, no dejarlo de nuevo en manos del piloto automático. Eso sí.., con mucho amor. ¡Es esencial!

qui-soc minimini



 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: